sábado, 30 de abril de 2011

30 de abril de 2011- Arraial d'Ajuda

Desde Foz de Iguazú nos desplazamos a São Paulo una gran megalópolis de más de 19 millones de habitantes. Sao Paulo es la capital financiera de Brasil con más rascacielos de los que se pueden contar. Si bien turísticamente no tiene un gran atractivo a nosotros nos motivaba por ser el lugar donde vivieron mis tíos y primos durante varios años así que dedicamos un día a una breve visita.

Catedral de Sao Paulo

Visitamos el mercado municipal donde pudimos ver la gran variedad de productos de Brasil. Frutas que no habíamos visto nunca antes, carnes y pescados de todo tipo y un sinfín de rarezas exóticas.
Frutas en el mercado municipal










También resulta evidente la influencia portuguesa su gastronomía popular. Probamos varios zumos y nos ofrecieron amablemente algunas frutas con sabores totalmente nuevos. Visitamos la Plaza de Sé con su catedral y dimos un paseo por una zona de tiendas, dónde la tentación era muy grande pero no podíamos comprar nada (la mochila ya pesa suficiente). Eso sí, nos hicimos con una pequeña guía de conversación en portugués.

Desde Sao Paulo tomamos un autobús hacia Paraty donde nos aguardaba el Camping Marimar donde nos sorprendieron al recibirnos hablando en catalán. Los propietarios, Marc y Rosa, una joven pareja de Badalona, habían dejado los agobios de la ciudad para estar  junto al a belleza natural de las playas de Brasil. Ellos nos indicaron varias de las actividades que podíamos realizar por la zona así como varios consejos para moverse por Brasil.
Paraty es un pintoresco pueblo colonial donde parece que no ha pasado el tiempo. Conserva todavía el adoquinado original que incluso hace incómodo caminar por él, hecho totalmente compensado por la belleza de sus calles de casas encaladas y los vivos colores de los marcos de puertas y ventanas.

Calles de Paraty inundadas en plenamar
                           Barquito escuma

Con la plenamar algunas calles quedan inundadas como si se tratara de una pequeña Venecia y se reflejan los pequeños edificios. Pasear por sus calles en ese momento es una delicia, y a la vez muy refrescante para los pies .
Una de las excursiones que realizamos fue la llamada “escuma”. Consiste en dar un paseo en un barco de aires piratas que va varando en distintas playas de gran belleza con aguas cristalinas donde sólo es posible llegar en barco.


                                                                                         Dos vistas del archipiélago de Paraty

Pasamos los días siguientes visitando  playas, varias de ellas situadas junto a la pequeña localidad de Trindade, y disfrutando de unos cuantos días de sol. Esperando que la Semana Santa finalizará!
Praia da Lula
Agua Brava
Peces de colores en el fondo del mar
Camino a la praia do Sono
¡Oleaje!
23 Abril - St. Jordi en Paraty.

Surfeando en praia de cacho d'aço.

En la praia de Trindade
¡ Qué refrescante!
¡Kike disfrutando con su querido mar!!!
Vista de la praia do Sono


Praia Vermelha












 

Cataratas de Iguazú

Arraial d’ajuda 30 abril 2011.
Todos nos dicen que publicamos de Pascua a Ramos, y tienen razón, pero hoy os explicaremos los pasos previos a una publicación. Así quizás entenderéis los motivos!!! 1º hay que seleccionar un grupo reducido de fotos entre mil ( la tarea más difícil!). 2º hay que revisar las fotos y cambiar su tamaño (trabajo de chinos si se tiene en cuenta que el ordenador es pequeño y lento). 3º Escribir las aventuras (un ratito Kike y otro Blanca!) . 4º Conseguir una buena conexión de internet colgar el texto, las fotos y rezar para que no se cuelgue cuando toda la tarea esté hecha! Así que publicar depende de la suerte y del buen funcionamiento de la red!
Garganta del Diablo - Argentina

Pero vayamos al grano, está vez la publicación promete. Hoy toca “cataratas de Iguazú y la Costa Verde de Brasil”. Según nuestro ranking de lugares más espectaculares, las cataratas están en la posición nº 1, hasta el momento!!!! Los dos nos quedamos sin palabras, emocionadísimos ante tal belleza y espectáculo natural. Todo lo que podamos decir sobre ellas es poco, y da igual si se ven desde el lado argentino o brasileño, cualquier lugar es más que bueno! Y está vez os dejaremos con las fotos y las notas al pie para que disfrutéis de su belleza!

Garganta del Diablo- Argentina-
Vista de la catarata - Brasil




Arcoíris- Brasil


Lentes fotográficas mojadas y catarata- Brasil


Caídas de agua- Argentina


Garganta Diablo y los mojados - Argentina-


Arcoíris- Brasil


Bastante mojados pero contentos- Brasil


Super caída- Brasil
Cascada y vapor - Brasil


Garganta del Diablo- Argentina




Muy contentos- Brasil


Pájaros "típicos" de la zona


Kike hizó el encuadre y Blanquita posa muy mojada!


¡Una maravilla!
En Foz de Iguazú nos quedamos 3 días, un día para ir a ver las cataratas del lado argentino y otro día para verlas del lado Brasileño. Las de Argentina cuentan con una infraestructura muy grande, con vistas sobre la Garganta del Diablo que quitan el habla y que te mojan igual que si estuvieras debajo de mil duchas. En general el lado argentino es muy espectacular, vives de muy cerca las cataratas, pasas por encima y por debajo de ellas, te mojas muchísimo, y las disfrutas como un niño!. Pero no te das cuenta de la magnitud de ellas hasta que no llegas al lado brasileño! Ahí quedan todas en frente y el espectáculo es indescriptible; mil caídas de agua por todas partes, arcoíris en cada cascada, mariposas del tamaño de la mano sobrevolando el vapor de agua, una maravilla!!!
La gente siempre pregunta; ¿qué lado es más bonito? Nosotros creemos que si es posible hay que ir a los dos! Uno complementa el otro.
Así que después de esta maravilla del mundo estábamos contentísimos, llenos de energía y tomamos un bus hacia Sao Paulo para conectar con el que nos llevaría a la Costa Verde; Paraty

sábado, 23 de abril de 2011

2ona Etapa Bolivia i Paraguay

16 d’Abril 2011- Camí de Sao Paulo a Paraty.

Desprès del viatge a Uyuni vam decidir escapar-nos al llac Titicaca, així que som-hi! Un bus cap a la Paz i d’allà un altre fins a Copacabana. El trajecte va ser molt interessant ja que arribar a la Paz és tota un experiència; primer per l’alçada, segon per l’emplaçament que té i tercer per la sensació de niu de cases apilades unes a les altres, enfilades al voltant de la muntanya. 
La  Paz
En resum; no és que sigui bonica, però sorprèn i no et deixa indiferent.


Per sort aquell dia no ens hi quedàvem ( ja que no venia massa de gust!) i continuàvem el camí fins Copacabana. Per arribar-hi vam fer un transbordo molt divertit; a San Pedro de Tiquina el camí queda tallat pel llac i s’ha de creuar amb barca. Així que els passatgers baixen de bus i passen un tram del llac en una minibarca a motor, i el bus l’embarquen a part en un tipus de transbordador a motor fins l’altre cantó! 


Barca pels passatgers -Titicaca-


Barca pel bus - Titicaca-




Un cop creuat el “canal” vam prosseguir fins Copacabana. Allà vam tenir sort i vam dormir en un hostal amb vistes al llac, preciós! El llac Titicaca és molt i molt gran…teníem la sensació constant d’estar a un poble mariner de platja, inclús feia olor de mar, però això sí,  a més de 3500 m d’alçada!!! 
Titicaca - Copacabana-
Titicaca - Illa del Sol -
Aquest va ser un detall que ens va condicionar molt durant  2 excursions que vam fer, ja que sense voler quedàvem sense alè  a la mínima pujada, i tot resultava el doble d’esgotador. El dia següent vam anar a l’Illa del Sol (un indret molt sagrat pels Inques ja que ells creien que era el lloc d’on provenia el sol). Per arribar-hi vam fer un trajecte de més de 2 hores en barca  pel llac. Un cop allà vam baixar a la part nord i vam fer una excursió fins el sud pel camí Inca. 
Runes Inques a l'Illa del Sol


Escales Inques - Illa del Sol -

Camí Inca -Illa del Sol-










Aquest camí està ple de restes dels Inques, però el més bonic són les vistes que tens del llac i la constant sensació d’estar rodejats per un mar. A més l’illa és un lloc idíl·lic, molt verda, plena de flors i sorprenentment estava molt neta i cuidada (Bolivia té un problema força greu amb la recol·lecta d’envasos de plàstic i deixalles….n’hi han per tot arreu, i és una llàstima!).


Vista de la Paz


La Paz


Desprès del llac Titicaca vam visitar la Paz, que sens dubte té racons molt bonics, com l’església de  St. Francesc, o el carrer Jaen amb cases colonials que ara són museus. Si un s’hi passeja amb alegria és fàcil imaginar que la Paz va tenir el seu moment de glòria i que devia semblar un Trujillo a molta alçada, però la immigració massiva a la capital i el desordre urbanístic l’han convertit en una ciutat caòtica. Durant la visita vam presenciar una manifestació força moguda, vam dinar en un lloc de menús de gent local i vam compartir taula amb un funcionari del ministeri d’habitatge del govern del Evo Morales (el hermano “Evo” diuen ells!). En resum, un dia a la Paz molt complet!
Carrer de Potosí
De la Paz vam fer un salt a Potosí, la ciutat situada a més alçada del món!!! I segons la nostra opinió; la ciutat més bonica de la Bolivia que hem vist! És com estar a Trujillo, pobles de la costa Cantàbrica, Sevilla….tota una mescla d’esglésies d’estil barroc, de cases colonials pintades de groc, blanc amb pati interior, balconades de fusta treballada, i escuts nobles espanyols. 
Mines de Potosí

Però aquesta ciutat tan bonica té un cantó molt gris: les mines! Sí, les mines van donar moltíssima riquesa a Potosí, i ens diuen que durant el segle XVIII inclús els carrers estaven coberts de plata, però la realitat actual d’aquest sector ha canviat molt i en Kike que hi va anar a fer una visita pot donar el millor testimoni.

Les mines de plata de Potosí van ser les més productives d’Amèrica durant els segles XVII i XVII, avui dia però, s’obtenen altres minerals apart de la plata com la bauxita. Una cosa que sorprèn és que no estan explotades per cap companyia ni cooperativa ni res semblant a una organització empresarial sinó que s’explota de manera individual; això vol dir que cadascú es lliure de treballar-hi i el material obtingut es de qui l’ha extret de la mina. Els operaris s’agrupen en equips de 3 ó 4 i van obrint galeries seguint les betes. Un cop acaben la feina tanquen la galeria amb candau. Això fa que cada operari s’hagi de procurar el seu equip de feina; pics pales i fins hi tot la dinamita, aprofiten però les instal·lacions comunitàries que es varen construir en altres temps; vagonetes abocadors etc.
Miners empenyent vagons de runa
Riells per dins de la mina
Mina de Potosí












Vam entrar acompanyants per una guia a l’interior d’una de les més de 500 galeries existents caminant entre els riells de les vagonetes per un sòl totalment entollat. Un cop a la foscor i il·luminant el camí amb el frontal de seguida es pren consciència de la duresa de l’ofici. El aire esta carregat pols i té una forta olor a sofre, només entrar ja es desitja sortir. Vam visitar a varis equips de treball que excavaven galeries amb el pics amb les seves pròpies mans... Amb un dels equips vam compartir un descans. Els miners aprofiten per mastegar fulles de coca per poder resistir millor l’esgotament i ens explicaven la duresa de l’ofici i contestaven pacientment a les nostres preguntes... Finalment vam acabar la visita molt impressionats per les condicions i precarietat dels treballs que es duen a terme.
Descans dels miners

Des de Potosí vam anar cap a la ciutat de Sucre, altra ciutat colonial que en altres temps havia estat la capital de Bolivia i des d’allà vam continuar cap a Santa Cruz que es la ciutat més rica de Bolivia, allà vam prendre un altre bus cap a Asunción a Paraguay per la ruta anomenada “trans-chaco”, el chaco és un territori inhòspit, verd, però tremendament calurós en un territori que en èpoques de pluja esdevé un autèntic pantanal. Es creu que hi ha petroli però encara no s’ha prospectat del tot. De fet als anys 30 va haver una cruenta guerra on Paraguay es va acabar enfrontant amb pràcticament tots els seus estats veïns a causa d’aquest territori...
Vista del Chaco
Presa d'Itaipú
Una presa "guay del Paraguay"
 Cascada d'aigua que cau per "l'aliviadero"
Finalment vam arribar a Asunción després de més de 15 hores de Chaco i de 2 hores de registres a la frontera. Asunción no té gaire què així que vam fer nit i vam prosseguir l’endemà cap a Ciudad del Este que era el nostre punt d’entrada a Brasil. 
Aigua que cau dels "aliviaderos"
La presa d'Itaipú
Ciudad del Este és una ciutat totalment comercial, una mena d’Andorra de llatinoamèrica on conviuen mercaderies de tot tipus des de roba de “mercadillo” fins als productes més luxosos en una desendressada barreja. Sí que vam aprofitar per fer una visita a la presa de Itaipú, actualment la segona més gran del món però la més productiva. La presa pertany a Brasil i a Paraguay i genera pràcticament tota l’energia consumida a Paraguay i un 23% de la consumida a Brasil. Va costar uns 25.000 milions de dòlars aportats per entitats europees i nord-americanes. Va començar a funcionar a finals dels 80 i esperen retornar tot el préstec el 2023. Vam quedar impressionats per les dimensions faraòniques de l’obra i vam poder veure com queia l’aigua pels “aliviaderos”. Estaven obertes 6 de les 14 comportes però l’aigua que alliberaven era 3 cops el que cau per les cascades d’Iguazú. La presa va ser molt polèmica durant el període de construcció degut al preu ambiental, ja que van quedar inundades zones ecològicament molt valuoses, incloent el desaparegut salt del Guairà unes cascades comparables a les de Iguazú.