2ona Etapa Bolivia i Paraguay

16 d’Abril 2011- Camí de Sao Paulo a Paraty.

Desprès del viatge a Uyuni vam decidir escapar-nos al llac Titicaca, així que som-hi! Un bus cap a la Paz i d’allà un altre fins a Copacabana. El trajecte va ser molt interessant ja que arribar a la Paz és tota un experiència; primer per l’alçada, segon per l’emplaçament que té i tercer per la sensació de niu de cases apilades unes a les altres, enfilades al voltant de la muntanya. 

La  Paz

En resum; no és que sigui bonica, però sorprèn i no et deixa indiferent.

Per sort aquell dia no ens hi quedàvem ( ja que no venia massa de gust!) i continuàvem el camí fins Copacabana. Per arribar-hi vam fer un transbordo molt divertit; a San Pedro de Tiquina el camí queda tallat pel llac i s’ha de creuar amb barca. Així que els passatgers baixen de bus i passen un tram del llac en una minibarca a motor, i el bus l’embarquen a part en un tipus de transbordador a motor fins l’altre cantó! 



Barca pels passatgers -Titicaca-



Barca pel bus - Titicaca-

Un cop creuat el “canal” vam prosseguir fins Copacabana. Allà vam tenir sort i vam dormir en un hostal amb vistes al llac, preciós! El llac Titicaca és molt i molt gran…teníem la sensació constant d’estar a un poble mariner de platja, inclús feia olor de mar, però això sí,  a més de 3500 m d’alçada!!! 

Titicaca - Copacabana-

Titicaca - Illa del Sol -

Aquest va ser un detall que ens va condicionar molt durant  2 excursions que vam fer, ja que sense voler quedàvem sense alè  a la mínima pujada, i tot resultava el doble d’esgotador. El dia següent vam anar a l’Illa del Sol (un indret molt sagrat pels Inques ja que ells creien que era el lloc d’on provenia el sol). Per arribar-hi vam fer un trajecte de més de 2 hores en barca  pel llac. Un cop allà vam baixar a la part nord i vam fer una excursió fins el sud pel camí Inca. 

Runes Inques a l'Illa del Sol

Escales Inques - Illa del Sol -

Camí Inca -Illa del Sol-

Aquest camí està ple de restes dels Inques, però el més bonic són les vistes que tens del llac i la constant sensació d’estar rodejats per un mar. A més l’illa és un lloc idíl·lic, molt verda, plena de flors i sorprenentment estava molt neta i cuidada (Bolivia té un problema força greu amb la recol·lecta d’envasos de plàstic i deixalles….n’hi han per tot arreu, i és una llàstima!).

Vista de la Paz



La Paz



Desprès del llac Titicaca vam visitar la Paz, que sens dubte té racons molt bonics, com l’església de  St. Francesc, o el carrer Jaen amb cases colonials que ara són museus. Si un s’hi passeja amb alegria és fàcil imaginar que la Paz va tenir el seu moment de glòria i que devia semblar un Trujillo a molta alçada, però la immigració massiva a la capital i el desordre urbanístic l’han convertit en una ciutat caòtica. Durant la visita vam presenciar una manifestació força moguda, vam dinar en un lloc de menús de gent local i vam compartir taula amb un funcionari del ministeri d’habitatge del govern del Evo Morales (el hermano “Evo” diuen ells!). En resum, un dia a la Paz molt complet!

Carrer de Potosí

De la Paz vam fer un salt a Potosí, la ciutat situada a més alçada del món!!! I segons la nostra opinió; la ciutat més bonica de la Bolivia que hem vist! És com estar a Trujillo, pobles de la costa Cantàbrica, Sevilla….tota una mescla d’esglésies d’estil barroc, de cases colonials pintades de groc, blanc amb pati interior, balconades de fusta treballada, i escuts nobles espanyols. 

Mines de Potosí

Però aquesta ciutat tan bonica té un cantó molt gris: les mines! Sí, les mines van donar moltíssima riquesa a Potosí, i ens diuen que durant el segle XVIII inclús els carrers estaven coberts de plata, però la realitat actual d’aquest sector ha canviat molt i en Kike que hi va anar a fer una visita pot donar el millor testimoni.

Les mines de plata de Potosí van ser les més productives d’Amèrica durant els segles XVII i XVII, avui dia però, s’obtenen altres minerals apart de la plata com la bauxita. Una cosa que sorprèn és que no estan explotades per cap companyia ni cooperativa ni res semblant a una organització empresarial sinó que s’explota de manera individual; això vol dir que cadascú es lliure de treballar-hi i el material obtingut es de qui l’ha extret de la mina. Els operaris s’agrupen en equips de 3 ó 4 i van obrint galeries seguint les betes. Un cop acaben la feina tanquen la galeria amb candau. Això fa que cada operari s’hagi de procurar el seu equip de feina; pics pales i fins hi tot la dinamita, aprofiten però les instal·lacions comunitàries que es varen construir en altres temps; vagonetes abocadors etc.

Miners empenyent vagons de runa

Riells per dins de la mina

Mina de Potosí

Vam entrar acompanyants per una guia a l’interior d’una de les més de 500 galeries existents caminant entre els riells de les vagonetes per un sòl totalment entollat. Un cop a la foscor i il·luminant el camí amb el frontal de seguida es pren consciència de la duresa de l’ofici. El aire esta carregat pols i té una forta olor a sofre, només entrar ja es desitja sortir. Vam visitar a varis equips de treball que excavaven galeries amb el pics amb les seves pròpies mans... Amb un dels equips vam compartir un descans. Els miners aprofiten per mastegar fulles de coca per poder resistir millor l’esgotament i ens explicaven la duresa de l’ofici i contestaven pacientment a les nostres preguntes... Finalment vam acabar la visita molt impressionats per les condicions i precarietat dels treballs que es duen a terme.

Descans dels miners

Des de Potosí vam anar cap a la ciutat de Sucre, altra ciutat colonial que en altres temps havia estat la capital de Bolivia i des d’allà vam continuar cap a Santa Cruz que es la ciutat més rica de Bolivia, allà vam prendre un altre bus cap a Asunción a Paraguay per la ruta anomenada “trans-chaco”, el chaco és un territori inhòspit, verd, però tremendament calurós en un territori que en èpoques de pluja esdevé un autèntic pantanal. Es creu que hi ha petroli però encara no s’ha prospectat del tot. De fet als anys 30 va haver una cruenta guerra on Paraguay es va acabar enfrontant amb pràcticament tots els seus estats veïns a causa d’aquest territori...

Vista del Chaco

Presa d'Itaipú

Una presa "guay del Paraguay"

 Cascada d'aigua que cau per "l'aliviadero"

Finalment vam arribar a Asunción després de més de 15 hores de Chaco i de 2 hores de registres a la frontera. Asunción no té gaire què així que vam fer nit i vam prosseguir l’endemà cap a Ciudad del Este que era el nostre punt d’entrada a Brasil. 

Aigua que cau dels "aliviaderos"

La presa d'Itaipú

Ciudad del Este és una ciutat totalment comercial, una mena d’Andorra de llatinoamèrica on conviuen mercaderies de tot tipus des de roba de “mercadillo” fins als productes més luxosos en una desendressada barreja. Sí que vam aprofitar per fer una visita a la presa de Itaipú, actualment la segona més gran del món però la més productiva. La presa pertany a Brasil i a Paraguay i genera pràcticament tota l’energia consumida a Paraguay i un 23% de la consumida a Brasil. Va costar uns 25.000 milions de dòlars aportats per entitats europees i nord-americanes. Va començar a funcionar a finals dels 80 i esperen retornar tot el préstec el 2023. Vam quedar impressionats per les dimensions faraòniques de l’obra i vam poder veure com queia l’aigua pels “aliviaderos”. Estaven obertes 6 de les 14 comportes però l’aigua que alliberaven era 3 cops el que cau per les cascades d’Iguazú. La presa va ser molt polèmica durant el període de construcció degut al preu ambiental, ja que van quedar inundades zones ecològicament molt valuoses, incloent el desaparegut salt del Guairà unes cascades comparables a les de Iguazú.